catalunya
ANÀLISI
Clara Ponsatí i advocat a Escòcia
Clara Ponsatí i el seu advocat.
|
Fuente
:
ACN / Arxiu

El farol del segle

La seqüència del reconeixement del Procés com l'engany polític més elaborat del primer terç del segle XXI ha arribat a la seva frase final: va ser un farol

Lun, 11 Jun 2018

Clara Ponsatí, exconsellera d'Educació amb Carles Puigdemont, ha tancat vuit mesos de mea culpa amb la seva expressiva imatge del pòquer polític. Primer, va ser un intent d'autocrítica de la ingenuïtat liderada per ERC, "no estàvem preparats per a una reacció tan brutal de l'Estat"; després, la proclamació per part de la mateixa Ponsatí d'una primera mentida "no hi havia res preparat per després de la proclamació"; a continuació, en el mateix mes de febrer, l'admissió per Artur Mas d'haver creat un artifici polític, "el component simbòlic estètic que s'exagera per quedar bé"; finalment, aquest ofensiu "estàvem jugant al pòquer".

A la llum de les successives revelacions, guanya força la tesi que el fabulós engany es va salvar de quedar en evidència, provisionalment, per l'actuació repressiva de la policia a la jornada de l'1-O, que naixia fallida des del moment de la declaració del col·legi electoral universal a les 8 del matí. El resultat de la partida jugat amb la il·lusió de molta gent ha estat catastròfic: dirigents polítics empresonats, retrocés en l'autogovern i divisió interna a Catalunya. I de les paraules de Ponsatí, pendent de la decisió de la justícia britànica sobre el seu trasllat a Espanya, es dedueix que la partida va ser jugada pels integrants del govern Puigdemont a consciència del frau, assumint una greu responsabilitat col·lectiva que ara es pretén justificar amb una simple autocrítica.

Només el conseller Santi Vila va dimitir en l'últim instant abans del desenllaç de la partida que per a milions de catalans, aliens a la frivolitat governamental, era un projecte de creació d'un estat propi. La majoria d'aquests votants segueixen fidels a la seva idea, suportant estoicament el descobriment de la realitat, esforçant-se per diferenciar el projecte independentista de la impostura del Procés, entès aquest com un modus vivendi i operandi d'un grup de dirigents que va situar a tot Catalunya a un pas del precipici per un bluf.

Aquesta gran simulació ja havia estat anunciada per la pròpia Ponsatí, abans de ser consellera, quan exercia la seva càtedra a l'Escola d'Economia i Finances de Saint Andrews a Escòcia, en un article premonitori, titulat Beneficis, costos i teoria de jocs, publicat al novembre de 2012 a La Vanguardia. Aquesta lliçó sobre la teoria de jocs concloïa amb dues afirmacions contundents: només hi havia una opció, "la independència amb acceptació" per part de l'estat i "donar credibilitat a amenaces buides seria irresponsable".

La certificació de l'enredada per part d'una protagonista directa, arriba quan ja s'ha confirmat l'abandonament de la tesi de la restauració ineludible del govern independentista cessat pel 155 i després del suport de PDeCAT i ERC a la moció de censura de Pedro Sánchez . No és cap casualitat perquè els tres fets -engany, renúncia al legitimisme i pacte amb el PSOE- són atribuïts pels aficionats al pòker als vicis clàssics del partidisme. "Desemmascarar al partidisme" és el gran remei proposat per Ponsatí en les seves declaracions, coincidint en el diagnòstic amb la presidenta de l'ANC, Elisenda Paluzie, i de l'entorn de Carles Puigdemont.

Els partits sobiranistes i l'activisme radical no només estan enfrontats pel final del Procés, estan vivint, també, un autèntic cisma estratègic. Ha estat suficient la sola obertura per part del nou govern espanyol d'un modest escenari de converses per a la recuperació de l'autogovern i l'establiment d'un voluntariós horitzó de reforma constitucional.  Seguir jugant a pòquer o passar-se als escacs?, es planteja Francesc-Marc Álvaro, un dels prescriptors del sobiranisme adscrit al renascut pragmatisme.

 

Jordi Mercader es periodista i analista polític

 


Multimedia